Sin invitación y sin vergüenza me colé en el piso tres de un lujoso hotel de La Rambla. Rodeada de desconocidos que destilaban estilo, que olían a rancio. Gente "guay" en conversaciones semi-interesantes, semi-desnatadas, semi-profundas. Un par de copas para tener las manos ocupadas y mirar con cara de póquer cuando alguien parecía no conocerme, y, sobretodo no soltar el cigarro. Siempre queda bien hacer una calada y soltar el humo lentamente; cuando no tienes nada que decir, cuando lo que te dicen es humo semi-desnatado.
4 comentarios:
No soy anónimo, aunque mi nombre no conste. Tu humo, tu mirada, despedidas indecisas, aunque lo sepas... noches complicadas, un sueño que no reposa, no se encuentra, y despierta destellos de un antes y un recién releo, repaso y reescribo cada uno de los detalles de tu..., de ti, de tanto tú. Ojos que no cesan, porque no saben apartar su mirar aún en tu ausencia, y me mantienen toda la noche en el deseo. Como decirlo si ya no hace falta.
Y me alegro, me alegro tanto, de que las palabras ya no encuentren límite en nuestros gestos.
Siempre debería haber sido así.
"A fora era ben fosc. Les úniques fonts de llum al palmerar eren un parell de discretes torxes de gas enceses, però, a més, per damunt dels cocoters guspirejaven milers de minúsculs projectors estel·lars. Vaig pensar: tan bon punt surts de le macrociutats i es fa de nit, et trobes a fora a l'espai. Però una part cada cop més gran de la humanitat s'ha deixat estrampar en un efecte hivernacle que ens fa oblidar qui som i d'on venim. Per a molta gent, la natura com aquesta s'ha convertit en imatges de televisió, testos de flors i ocells engabiats, i, de la mateixa manera, l'espai és una cosa que es pot observar als planetaris".
I els planetaris ens fan pensar que hi ha alguna cosa allà fora tan real o imaginable com un miratge.
Els miratges mai són imaginables, sinó molt, molt reals; no són més que el reflexe de les nostres necessitats exclusivament humanes; algunes, per desgràcia, massa mesquines.
Publicar un comentario