Barcelona com a espai de cossos voladors, Barcelona com a gran circ: la vela dels últims dies, plomissa, tapada i monòtona, freda. Els raigs de sol penetren, amb timidesa impostada, pels forats de la tela bruta de la vela vella, a estones estripada. És un sol que no escalfa, encara no, ni als trapezistes, ni als pallassos, ni als domadors de feres ni a les bèsties indòmites que caminen pel carrer de la ciutat, del circ. Els nens ja no s'ho miren perquè no és allà on hi ha l'espectacle: és ara a Facebook: és allà, la màgia. El circ és, en realitat, un espai emocional, un lloc on un vola veient volar els altres. Em ve al cap la pel·lícula Big Fish, de Tim Burton: en un circ de colossos, domadors, nans advocats, homes-llop i siameses, el veritable espectacle és el protagonista, Edward Bloom, treballant a canvi de la informació que el permetrà accedir a la dona amb qui s'ha de casar. La convicció d'un gran home com a veritable pirotècnia.
Barcelona ha estat també escenari de circs fílmics. Recordem, si no, la segona part de El lado oscuro del corazón, d'Eliseo Subiela. A la primera part Oliveiro s'enamora d'Ana, i a la segona la segueix fins a Barcelona. La imatge d'ell caminant pel barri gòtic de la ciutat buscant-la, cridant-la, fins que ella apareix per una finestra i es retroben i fan l'amor és tota ella un malabarisme. Després s'enamorarà d'Alejandra, que és funambulista: el trajecte sobre el fil gairebé invisible com a metàfora de les nostres obstinacions i les nostres ferides. Finalment, ell no aconseguirà travessar l'abisme sense caure, però trobaran la manera per reunir-se al mig. El circ, doncs, altra vegada, com a espai emocional.
A Barcelona hi ha llocs on retrobar-se amb el circ d'alta volada. Dijous passat en vam tenir una mostra, i de franc: un grup de gent jove, noies, la majoria, alumnes de l'escola de circ Riereta, al barri del Raval. Un espectacle amateur en el millor sentit de la paraula: sense les fastuoses vestimentes, ni el perill emmidonat amb què relacionem el circ: el luxe substituït per l'austeritat, i per tant per la veritat. Un espectacle eclèctic en el ritme i en les músiques: la coherència supeditada a la llibertat dels participants, i com que en l'exercici de la llibertat cadascú treu el millor d'ell mateix, no resultava tan estrany com podria semblar barrejar un número de tiroleses, vaques i cervesa amb un altre d'homes disfressats de ballarines al més pur estil d'El llac dels cignes, amb una sessió de fotografies de moda, amb un número acrobàtic de zombies. El públic que va omplir de gom a gom la sala del teatre Riereta va connectar de seguida amb l'esperit de l'espectacle: «Nosaltres anem a passar-ho bé, a ser més nosaltres que mai, i de passada us mostrem, amics, de què som capaços.» La majoria dels números eren amb teles, una de les disciplines del circ més elegants, i cadascú hi imprimia la seva petjada: vaig aprendre que fent teles un no pot amagar l'essència del que és. Per més que intentis somriure, que et disfressis: allà surt el que de veritat ets. Impossible, per exemple, que la noia disfressada de nena i que es movia a ritme de «mireu allà dalt als estels què hi ha» amagués que darrere de les cues hi ha una dona forta d'esperit. Inútil que les noies vestides de zombies amaguessin la dolçor de les seves mirades. Un fa circ per despullar-se, malgrat els vestits, les músiques i els enganys. Passeu, doncs, i vegeu-ho.
Per Verónica Sánchez Orpella, El Punt (01/03/2010)
